• 13/01/2017

    VIURE DE RENDES

    VIURE DE RENDES Antoni Daura i Jorba Llibreter Tradicionalment qui vivia de rendes ho feia perquè havia acumulat amb anys de treball (o bé per herència familiar) un determinat patrimoni, que li generava uns recursos econòmics (lloguers immobiliaris, dividends empresarials, etc.) regulars que, especialment en persones més aviat grans, no necessitaven tenir una feina convencional. Compte! No em refereixo pas a persones arribistes amb negocis irregulars, sinó a aquells que havien tingut l’encert o la fortuna d’haver pogut gestionar bé els seus actius. Ara, en canvi, hi ha poca gent que es pugui moure bé en aquest àmbit, ja que l’extrema fragilitat i volubilitat de l’economia ha fet baixar en picat el valor i la rendibilitat d’aquest tipus de patrimoni i tot és molt més fràgil, a mercè de vaivens constants. Avui quan es parla de rendes més aviat es pensa en la necessitat d’establir-ne una de caràcter social i universal, atès el gran nombre de persones que es troben a l’atur. Un atur que cada vegada es fa més estructural a causa, entre d’altres, de la creixent mecanització i robotització de la força de treball. L’assagista i pensador Yuval Noah, ho planteja sens embuts al llibre «Homo Deus, una breu història del demà» (Eds. 62) i enumera fins i tot les feines que tenen més perill de quedar fora de joc a mig i llar termini. Fins i tot algunes de tècniques i molt especialitzades, com la mèdica, pot quedar superada per la ràpida diagnosi d’una màquina. Per tant, la idea que les feines de més valor afegit són més segures pot quedar en entredit. Passi el que passi, sí que sembla que la societat s’ha de plantejar tard o d’hora, com es repartiran les feines i quin horari farem; probablement més reduït. Segur que determinats llocs de treball creatius no desapareixeran mai ni seran robotitzables. Es tracta més aviat de generar suficient productivitat en conjunt i que els guanys empresarials no tinguin fugues fiscals, com passa ara, especialment en les grans corporacions multinacionals àvides de trobar un paradís on tributar el mínim o de manera simbòlica. Si les noves fàbriques mecanitzades poden incrementar l’eficiència i és tota la societat qui, organitzadament i de manera transparent i eficaç, en surt beneficiada, la cosa no pinta malament. Si passa com ara, en què només es demanen rendes per a gent ociosa i amb poca iniciativa, tindrem un problema seriós. No es tracta, doncs, de fomentar masses ignorants que visquin només dels subsidis, de manera clientelar, del “pare Estat”. Cal, més aviat, aprofitar el nou escenari per fomentar la formació, el coneixement humanista i aixecar el nivell intel•lectual de tothom. Si ho aconseguim anirem en la bona direcció. Ara per ara, m’angunieja una mica que aquest debat no aparegui de manera seriosa i els populistes esquerranosos de torn reclamin bàsicament diners per als aturats sense fer una anàlisi seriosa de la realitat. I aquesta demostra que a dia d’avui la renda bàsica universal no ens la podem pagar, especialment si ha de sortir de les contribucions de les petites i mitjanes empreses, els treballadors i els autònoms. Pensem-hi sense demagògia, si us plau!
  • 07/12/2016

    ECONOMIA A INTERNET

    ECONOMIA A INTERNET Antoni Daura i Jorba Llibreter Als darrers anys la irrupció de les noves tecnologies i, sobretot, la generalització d’Internet i de la comunicació virtual per tot arreu ens ha conduït cap a noves formes comercials. Cal considerar que qualsevol millora en la connectivitat i la possibilitat d’ampliar l’oferta és interessant per a qualsevol empresa. És per això que la majoria d’establiments dedicats als serveis a poc a poc han anat introduint de manera natural les seves propostes a les xarxes virtuals. Naturalment, aquestes noves possibilitats logístiques han estat aprofitades per empreses de nova creació que hi han entrat amb força i amb un plantejament clarament oligopolístic en ser els primers, creant realitats i necessitats a la seva mida i ajudats també per un finançament important que han trobat en àmbits inversors diversos que han apostat per fer negoci en un espai innovador i amb grans possibilitats de creixement. Tot plegat ha remogut el sector comercial minorista en gran mesura. El petit comerç urbà ha hagut d’actuar amb imaginació i adaptar-se als nous models de consum. Això sí, per evitar la seva desaparició, s’ha vist obligat a apostar clarament per allò que el defineix millor i que el permet sobreviure: l’especialització, la proximitat i la prescripció professional. El professor Joaquim Deulofeu ens ho explica i dóna bons consells al seu llibre «Emprendiendo la excelencia en el retail» (ed. Piràmide), tot i que reconeix que es fa extremadament difícil predir les tendències de futur a mig o llarg termini. Avui com a molt ho podem fer un o dos anys endavant. El llibre aprofundeix en el fet que l’adaptació és indispensable i que s’hi hom entra al món del comerç electrònic cal fer-ho bé; que no es tracta només d’un aparador, sinó que cal donar un bon servei logístic. Però on realment aquest nou model comercial ha començat a trencar pràctiques i, sobretot, fer mal a determinats col•lectius és en el que s’ha convingut a anomenat “economia col•laborativa”. Efectivament, companyies multinacionals com Uber o Airbnb han proposat unes ofertes teòricament atractives: compartir un vehicle o un allotjament. Tot a bon preu ja que els seus propietaris en treuen un rendiment extra i els clients unes millors tarifes que les del mercat. Sobre el paper tot molt bonic i col•laboratiu, a mig camí entre un nou model de negoci i un moviment social espontani gràcies a la tecnologia comunicativa. Però, com ja s’han encarregat alguns autors, tot plegat respon a una estratègia purament capitalista ideada per uns pocs en benefici propi saltant-se totes les normatives comercials i fiscals –a les quals la resta d’empreses hi estan sotmeses- de cada país. Tom Slee, al seu llibre «Lo tuyo es mío. Contra la economia colaborativa» (ed. Taurus) ens destapa, amb dades, qui hi ha darrere d’aquests projectes amb pell de xai que no contribueixen en res a les arques públiques i, a més, porten a la misèria a bons professionals d’aquests sectors. Val la pena saber-ho per no caure-hi de quatre potes.
  • 22/11/2016

    ENDREÇA

    ENDREÇA Circumstàncies personals m’han portat, durant les darreres setmanes, a haver de realitzar el buidatge d’un pis sencer. Evidentment, no és una cosa excepcional, ja que gairebé tothom, al llarg de la seva vida s’ha trobat davant d’un cas semblant de manera directa o indirecta. Però sempre, poc o molt, et ve de nou i no és mai una situació fàcil de gestionar. O, millor dit, et suposa una experiència feixuga que et fa reflexionar sobre la manera que tenim de viure i el que s’arriba a acumular en les nostres estances personals. I és que, a banda de les mudances generals d’un habitatge –òbviament menys habituals- el que sí que tenim periòdicament és la necessitat de fer endreça. De manera espontània, quasi imperceptible, arrepleguem i comprem molts objectes, bona part dels quals no utilitzem al cap d’un temps, però, ja sigui perquè formen part de la nostra micro-història personal o perquè no tenim temps ni gaires ganes d’endreçar-los anem passant de puntetes sobre una situació que, tard o d’hora, hem d’afrontar i recompondre-la abans d’ofegar-nos en un desgavell que t’acaba posant de mal humor.. Encara que no tinguem l’anomenada «síndrome de Diògenes», un trastorn caracteritzat per arreplegar tot allò que és al nostre abast, fins i tot veritables deixalles, poc o molt l’excés de coses més o menys supèrflues i la manca d’espai ens porten a viure més encongits del que seria desitjable. És per això que ha tingut tant d’èxit -10 edicions en català, 6 milions d’exemplars venuts al món- el llibre de Marie Kondo, «La màgia de l’ordre», ed. Ara. Aquesta autora japonesa, experta en organització, ajuda el lector a saber fer una selecció acurada del que tenim: objectes útils, sentimentals, roba, estris de cuina, llibres, documents... I, una vegada escollit allò que no volem perdre, saber-ho ordenar, plegar i col•locar d’una manera pràctica i efectiva. En aquest sentit, ella recomana sobretot no sacralitzar en excés les coses (ni els llibres, que molta gent veu com un pecat llençar-los una vegada llegits i, com diu Kondo, experimentats!). I guardar només els objectes que ens aporten alguna cosa positiva en un o altre sentit. Podria semblar que aquest és un pecat de societats riques i consumistes. Possiblement sigui, en gran part, així. Però no pas únicament. De fet, la gent que malviu amb pocs recursos també acumulen moltes més coses de les que necessiten i fan vida enmig d’un gran desordre material. El que sí que és objectivament constatable és que si tenim les coses ben posades i eliminem el que ja no ens fa cap mena de servei hom guanya en benestar en tots els sentits. La Kondo explica, en la seva nova obra -«La felicitat després de l’ordre», també editada per Ara Llibres- que qui aconsegueix endreçar casa seva guanya en seguretat i confiança. Fins i tot arriba a dir que molts dels seus clients li han comentat que un cop acabada l’endreça la seva vida sentimental i amorosa ha millorat en gran manera. Caldrà, doncs, fer-li cas. Antoni Daura i Jorba Article publicat al diari "Regió 7" el dia 19-11-2016.
  • 20/09/2014

    QUIXOTISME

    Fa uns quants dies, i en el marc d’una reeixida edició de la Setmana del Llibre en Català, rebia Carme Riera, el premi “Trajectòria” d’enguany. Es tracta d’un guardó, impulsat pels organitzadors de la Setmana i les entitats gremials del sector, que vol reconèixer, com diu el nom, un llarg recorregut vital i professional dins les lletres catalanes. Al moment del seu lliurament, l’escriptora mallorquina va agrair-lo i, durant la seva intervenció, va manifestar, textualment, en referència al moviment sobiranista català, que «construir una utopia és bo, però quan hi ha quixotisme em fa por. En el procés es necessita més temps i més diàleg. Des de la ràbia no construirem res, encara que sigui cert que des d’Espanya no s’entén Catalunya». Com veureu, ella, que pot presumir d’haver estès des de sempre ponts de diàleg entre la literatura catalana i la castellana (té producció en ambdues llengües i és membre de la Real Academia de la Lengua Española, a banda de ser professora de literatura castellana a la UAB) es troba un pèl incòmoda davant d’uns esdeveniments que agafen, per fi, velocitat de creuer. Ho entenc i és lícit que pensi d’aquesta manera, però el que empeny bona part de la gent és, realment, “quixotisme”? Parlem-ne una mica. Aquest mot, que agafa el nom del protagonista de l’obra magna castellana de Cervantes, és aplicat al que és propi d’«empreses temeràries, desproporcionades a les seves forces...» (mestre Fabra dixit). No crec pas que sigui així. Per diverses i variades raons, però n’hi ha una d’incontestable: aquest procés nostre no és, de cap manera, la dèria o l’ideal d’un Quixot individual, sinó la força i la convicció de molts conciutadants que, fins que no es voti, no sabrem realment si som majoria, però tot fa pensar que cada vegada ens hi acostem més, atès que el quixotisme menyspreador, rabiós i autoritari que ens ve de ponent (aquest sí que és ben genuí, geogràficament i ideològicament) hi contribueix en gran mesura. Cal dir, per altra part, que en cap cas un canvi d’estat ha de suposar necessàriament ni automàticament un menyspreu o una deixadesa envers la llengua castellana. És més, tinc la convicció que Catalunya podria seguir liderant la seva producció editorial arreu del món; o almenys hi podria tenir un paper destacat. Ben segur que si ho gestionem bé, un nou estat català tindria capacitat per abocar-hi els recursos suficients a fi de fomentar la creativitat literària i cultural en un idioma que és present i quotidià a moltes llars catalanes, oferint i venent llibres i altres actius culturals–com es fa ara- arreu dels països castellanoparlants; que són majoritàriament a Llatinoamèrica, no ho oblidem. Ens trobaríem, de fet, davant d’un àmbit exportador de primera línia, que es complementaria amb el foment natural i prioritari de la llengua pròpia, la catalana, que es parla també a diversos països europeus. A més a més, no seria forassenyat pensar que l’estat català hi podria dedicar major inversió i facilitats que no pas l’espanyol, sempre gasiu, empobrit i poc amic de les indústries culturals en general . Seria, per a l’espanyolisme, una gran i cruel paradoxa. De fet, i pel que fa al món del llibre, sobre el qual en tinc una perspectiva professional, puc constatar que s’està treballant en projectes estratègics -per exemple, l’anomenat “Librired”- d’àmbit general i interestatal per millorar l’eficiència de les empreses i institucions del ram que contemplen la possibilitat de seguir produint i compartint informació bibliogràfica i mercantil al marge d’un possible canvi d’escenari polític. Si som hàbils i pràctics, segur que trobarem complicitats econòmiques transnacionals al marge dels governs respectius. Que estigui, doncs, ben tranquil•la la senyora Carme Riera i que voti, quan toqui, sense prejudicis d’aquest tipus. Per la nostra part no ha de patir gens!
  • 31/10/2013

    AMAZON

    Confesso, ja de bon principi, que m’ha costat força titular aquest article amb el nom que ha agafat una empresa multinacional que va camí de convertir-se en la botiga hegemònica de productes bibliogràfics arreu del món. Penso que ja se li ha fet massa promoció gratuïta i se li han permès massa trampes legals. Manllevant el nom d’aquest gran riu sud-americà, Amazon va néixer fa divuit anys als Estats Units, de la mà de Jeff Bezos i no ha parat de créixer d’aleshores ençà. Seguint el prototipus típic d’allí (un jove emprenedor que comença modestament des de casa seva i que acaba sent multimilionari), afavorit per un model sòcio-econòmic on el comerç de proximitat no té la presència ni la força de casa nostra, el seu projecte va anar incorporant tota mena de productes electrònics de consum que li van donar més marge i dimensió.
  • 21/05/2013

    PLANETA

    El senyor José Manuel Lara Bosch, president del grup editorial Planeta, s’ha manifestat públicament en contra del procés sobiranista català, en diverses ocasions. La darrera fa pocs dies en un canal televisiu andalús. Allí va dir que si Catalunya s’arriba mai a independitzar s’emportarà la seu de la seva empresa a la ciutat de Sevilla. Si bé la tardor passada ja va començar a explicar que es veuria obligat a deixar Catalunya perquè no seria lògic editar en una llengua, la castellana, en un país que no és l’oficial –interiorment devia pensar que tampoc pròpia-, ara ha concretat on aniria. Hi té tot el dret i cal agrair-li la seva claredat, d’anar sense subterfugis. A banda d’expressar lliurement la seva opinió, desfavorable a l’emancipació catalana, molt en la línia política oficial dels mandataris estatals, caldria que fos més hàbil i rigorós a l’hora de justificar les seves decisions, que obeeixen exclusivament a la seva legítima ideologia personal, no pas a raons econòmiques, com vol fer veure.
  • 16/04/2013

    FUTUR

    La humanitat –i el món que ens acull i maltractem sistemàticament de manera parasitària- estan sempre en constant evolució. En part volguda, i fruit doncs d’una estratègia antropològica i, per altra banda, de forma imprevista. És per això que el moment que avui estem vivint –ple de convulsions socials i econòmiques- no es pot considerar pas excepcional. Però és el que ens toca viure i, per tant, hem d’intentar entendre’l i reconduir-lo.
  • 08/04/2013

    MADRID, CAPITAL DEL REGNE

    La capital del regne d’Espanya és una veritable rara avis a l’Europa occidental. Un gran centre urbà, enmig del no res i lluny, per tant, dels eixos comercials més dinàmics de la Península Ibèrica. Una situació similar no es dóna en cap altre lloc del nostre continent. És el resultat de la voluntat del rei castellà Felip II que va voler crear de bell nou, cap allà el segle XVI, la seva nova capital, escollint una petita vila enmig d’un ermot per establir-hi la seva cort. A part de la personalitat hermètica d’aquest monarca, de la dinastia dels Àustria, cal reconèixer que, manant com manava un gran imperi, va fer el que li va venir més de gust. Es tracta, doncs, d’un típic model castrense o militar, ben defensable d’un hipotètic atac extern.
  • 13/03/2013

    XAVISME

    La mort del president veneçolà Hugo Chávez ha estat la notícia política més important arreu del món als darrers dies i, més enllà de l’interès que hi puguin tenir els seus compatriotes i els sudamericans en general, per lògica proximitat, també ha arribat amb força fins a casa nostra. En efecte, a Manresa mateix, i sota l’organització de la CUP, ICV i EUiA, diverses persones es van aplegar a la Plana de l’Om per acomiadar-lo i retre homenatge a la seva revolució, dita bolivariana, en record de l’alliberador Simon Bolívar (1783-1830).

cercar...

Últimes entrades

  • VIURE DE RENDES

    13/01/2017
    VIURE DE RENDES Antoni Daura i Jorba Llibreter Tradicionalment qui vivia de rendes ho feia perquè havia acumulat amb anys de treball (o bé per h...
  • ECONOMIA A INTERNET

    07/12/2016
    ECONOMIA A INTERNET Antoni Daura i Jorba Llibreter Als darrers anys la irrupció de les noves tecnologies i, sobretot, la generalització d’Interne...

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web i millorar els nostres serveis. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la política de privacitat

Cerrar mensaje política de cookies