• 14/03/2018

    FICCIÓ DEMOCRÀTICA

    El que està passant en aquests moments a casa nostra s’està convertint a marxes forçades en cas paradigmàtic de viure en un miratge o una ficció democràtica. De fet, tots els ciutadans, súbdits i contribuents de l’Estat Espanyol havíem comprat el relat que hom vivia en un lloc modern i cosmopolita, que s’havia posat al dia després d’una llarga dictadura, on hi havia unes garanties democràtiques, un reconeixement –si més no, formal- de la seva diversitat, un respecte pels drets humans, per la llibertat d’expressió i que, a poc a poc, s’anaven millorant determinats desequilibris socioeconòmics, malgrat problemes puntuals. A més a més, a Catalunya es creia que tot es podia debatre dins d’aquest marc. S’era tanmateix conscient que no seria fàcil ni ràpid avançar cap a més autogovern o cap a la independència, si s’aconseguia convèncer la majoria de la població de la seva necessitat davant de la impossibilitat real i contrastada de poder gestionar bé els nostres recursos. S’estava més o menys preparat per resistir durant el període de transició i s’assumia la necessitat d’una gran generositat en una hipotètica negociació a l’hora de repartir actius i passius, però es va minimitzar la guerra bruta i la violència policial i judicial per part de les institucions de l’estat i els poders fàctics que l’acomboien. Fa poc, el coronel de la Guàrdia Civil responsable de l’operatiu de l’1 d’octubre, Pérez de los Cobos, deia en seu judicial que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana. Molt clarificador! Igualment ha sorprès, fins a un cert punt, la poca solidaritat internacional que s’ha trobat. Almenys fins ara. I tampoc no hem d’oblidar que fins i tot els espanyols que ens entenen i respectarien la nostra decisió, en el fons ja els va bé que no marxem i per això, llevat d’unes mínimes excepcions, callen com morts. Obvio recordar els daltabaixos històrics que Catalunya a sofert del 1714 ençà. Però sempre, i amb major o menor rapidesa, el país s’ha aixecat. Ara les regles del joc es manipulen descaradament i ens han fet entrar en una teranyina legalista, on les normes es van canviant i interpretant en funció de si anem nosaltres avançant. Hi ha qui, ingènuament, creu que les podrà esquivar i pensa que es respectaran en uns mínims protocols democràtics per anar endavant encara que sigui més lentament. Però, a banda que es constata que la realitat diària va clarament en sentit contrari, la veritat és que mentrestant no es treballa per definir un nou país, atabalats en interpretacions sibil•lines de les lleis que no porten enlloc. Ni tampoc s’ha activat eficaçment un sistema de lluita més o menys clandestina, incruent i intel•ligent per aprofitar les escletxes del sistema i produir esvorancs amb empenta en llocs clau. El passat mes d’octubre es va desaprofitar la mobilització potent al carrer, mancats d’un sistema ben travat d’autodefensa pacífica, amb recolzament professional i es va cedir el mínim control del territori que teníem. Amb les nostres institucions administratives i la nostra policia intervingudes, aquestes s’han convertit ara en una trista caricatura. Fa poc vaig llegir una entrevista a Montserrat Tura, exdiputada al Parlament i exconsellera de Justícia i Interior (2003-2010), on deia al diari digital Vilaweb, que Catalunya no havia sabut construir ni entendre el funcionament de les estructures d’un estat cedint, a més, el discurs constitucionalista als partits nacionalistes espanyols quan qui ha trencat realment una interpretació àmplia del seu sentit polític i social han estat ells. És ben veritat, ja que no s’havia previst prou l’embat espanyol per blindar-nos-hi adequadament i oferir alhora una alternativa potent abans de forçar la proclamació de la República. Aprofito per recomanar un llibre seu, República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire, premi Carles Rahola d’Assaig 2017, editat per Pòrtic, on es fa patent i es posa en valor l’important paper de la lluita pagesa de principis del segle XX, propi d’un país actiu, resistent i innovador, també en un àmbit tradicionalment molt conservador. Molt alliçonador tot plegat! ANTONI DAURA i JORBA
  • 02/02/2018

    BOTIGUES TANCADES

    És un fet evident que, passejant per carrers cèntrics de la nostra ciutat, hom observa que hi ha força locals en desús, tancats. Llocs on hi havia hagut botigues tradicionals i que la força i la persistència de la crisi econòmica de la darrera dècada han escombrat del paisatge urbà. Si bé sembla que als darrers temps la sagnia s’ha aturat sensiblement i hi ha noves obertures, la veritat és que el panorama no és precisament atractiu per al vianant, especialment si es tracta de turistes o compradors forasters. Diversos analistes apunten que s’està produint un canvi significatiu en els hàbits de compra. A banda del fenomen del comerç electrònic, que ja abasta gairebé tots el sectors amb la seva corresponent gamma de productes, la recuperació del consum en general no s’albira a curt termini, immersos a casa nostra en un marc políticoeconòmic nefast per a la innovació, la inversió i l’emprenedoria. A més a més, observem com grans cadenes internacionals han anat optimitzant la seva xarxa d’establiments i n’han tancat també una bona part. I algunes d’elles, com Amazon i Carrefour, per exemple, anuncien més plans d’inversió digital i uns espais molt automatitzats amb mínim personal. Ja veurem com acabarà tot plegat, però és evident que, a nivell local, hem de protegir i fomentar al màxim la xarxa comercial de proximitat i, per fer-ho, és indispensable que els nostres carrers, a manera de gran centre comercial obert facin molt bona cara. En aquest sentit, doncs, seria bo “decorar” aquelles façanes amb aparadors buits i bruts que donen una imatge pèssima de l’indret i no conviden a passejar-hi. I sense gent, evidentment, calaixos buits a les botigues de l’entorn. A Manresa hi ha alguna acció d’aquest tipus, com al carrer Sobrerroca, on s’han col•locat uns vinils amb imatges històriques. Fa poc a Calaf, l’Ajuntament ha endegat un projecte per reobrir antigues botigues tancades, reconvertint-les en petits museus de com era abans l’activitat comercial. És una bona idea, és clar. També ho he vist personalment a Cervera (Segarra), una de les “Viles del Llibre” catalanes, on l’octubre passat, amb motiu de l’organització d’una fira literària, es van “disfressar” d’antigues llibreries diversos locals buits del seu nucli antic. No crec que s’hagi de fer a tot arreu d’igual manera, sinó que cal adaptar-ho a la idiosincràsia i la personalitat de cada indret. Però sí que caldria fer ràpidament un estudi per veure què és el millor i, posar-se, doncs, mans a l’obra sense dilació. Cal recordar que enguany Manresa és capital de la cultura catalana 2018 i, teòricament, ha de rebre visitants. Per això seria bo que a partir del lema escollit, “ponts de cultura”, aquest es fes present arreu; també a les botigues vives i actives. I els llocs tancats poguessin oferir una millor visió. Ens hi posem? ANTONI DAURA i JORBA
  • 02/02/2018

    LA CULTURA, ASSIGNATURA PENDENT

    Fa uns dies Manresa inaugurava protocol•làriament la seva nominació com a ciutat capital de la cultura catalana 2018. Ho feia amb un auster i discret, però formalment correcte, acte institucional al saló de sessions de l’Ajuntament i amb un reeixit i sorprenent espectacle al teatre Kursaal, de collita pròpia, també molt digne. Tot plegat adequat als temps que ens toquen viure, d’austeritat i de contenció pressupostària. D’aquesta manera s’obria formalment el programa d’actes on, al costat dels especials i singulars per a l’ocasió, s’aprofiten i es posen en valor els que regularment organitza el nostre teixit associatiu. Prenent el relleu a Reus i amb Cervera esperant a l’horitzó, Manresa ha d’intentar ser ara un focus d’atenció i exemple local, però amb projecció nacional, de la vitalitat cultural de tot el país. Però no voldria comentar ara el que serà l’aportació manresana a un projecte institucional, d’àmbit català, que té un recorregut força definit i que, a l’hora de fer balanç, ja veurem si haurà acomplert realment els objectius de difusió de la creativitat cultural manresana, si haurà estimulat espectadors forans a visitar-nos o bé haurà estat només un compromís formal, de mínims, perquè tocava. Temps al temps. Més aviat crec que aquesta pot ser una bona ocasió per fer una reflexió general i en veu alta sobre la manera com les nostres institucions públiques i la societat en general s’encaren cap a la cultura. Ja sé que aquest és un concepte molt general, autèntic calaix de sastre, on s’hi poden aplegar tota mena d’activitats o disciplines i que, formalment, tothom considera que és un valor important, si bé a la pràctica no té la consideració que caldria ni és, de bon tros, un element estratègic. Dóna la sensació que tothom veu la cultura com a indispensable –només faltaria!- perquè ningú vol ser qualificat d’incult, però després es fa el mínim per a que no sigui dit, a vegades una mica a contracor. I això es reflecteix ens els pressupostos públics, dels més baixos d’Europa, però també –no vulguem ara descarregar tota la culpa a la nostra administració- en el consum cultural de cadascú de nosaltres. Llevat de casos puntuals, cal reconèixer que és relativament discret. Si no, no s’entendrien les tradicionals dificultats econòmiques de la nostra indústria cultural audiovisual, musical, teatral, museística o la literària, per citar només les que són, a priori, més mediàtiques. D’aquesta darrera, que conec millor, puc dir que un recent estudi divulgat per la federació de gremis d’editors espanyols es documenta com l’estancament en els índexs de lectura als darrers anys es pot atribuir a que hom s’informa de manera molt fragmentària via xarxes socials i que costa trobar un punt de pausa per llegir un llibre regularment. I també a que l’escola no és capaç d’engrescar i fer adquirir als joves l’hàbit de la lectura, afegeixo jo. No es tracta de cercar culpables, però és obvi que, pedagògicament, aquest àmbit és avui dia clarament fallit i ha de millorar molt. També cal reconèixer que la nostra pertinença a l’estat espanyol, en un marc fiscal que no afavoreix de cap manera el mecenatge cultural de les empreses i de determinats particulars, és un llast que no es pot menystenir. I que cal tenir molt en compte quan es comenci a definir la República catalana, per no caure de nou en la mateixa dinàmica. Acabo recomanant, per tant, una lectura recent que m’ha agradat força i que ens demostra que tenim sempre al nostre abast llibres sorprenents. Es tracta de Amb sense tu, de l’escriptor igualadí Pep Elias, editat per Voliana. Són uns vint relats, on apareixen tota mena de personatges que viuen situacions sorprenents i, sovint, contradictòries. Des d’una mediàtica periodista, un escriptor de gènere negre, uns tennistes, un lingüista o un mag. Tots ells comencen amb una realitat aparentment convencional, exercint el seu ofici, però ben aviat aquesta realitat es va transformant per acabar amb un desenllaç inesperat i colpidor. I és que com a denominador comú, el lector es fa inevitablement la pregunta: amb o sense? Qui llegeix el llibre pot imaginar, doncs , un o altre final, però no pas els protagonistes, lligats al destí que proposa l’autor. ANTONI DAURA i JORBA
  • 24/05/2017

    PRESSUPOSTOS I CULTURA

    L’aprovació, fa ja algunes setmanes, dels pressupostos del govern del nostre país, la Generalitat de Catalunya, demostren, una vegada més, que els cabals públics segueixen sent força magres quan es tracta de fer-los arribar als programes i polítiques culturals. És cert i just reconèixer que l’any 2017 l’augment pressupostari ha estat d’un 9,3% respecte l’anterior i que això suposa disposar de 294,5 milions euros en total. Com també que, des de l’any 2014, en què es tocà fons, l’augment ha estat del 15,6%. Però és que venim d’una caiguda important del 25% entre 2012 i 2014. Però xifres al marge, hom pot constatar que el percentatge del que es destina a cultura està només a l’entorn del 0’8% del total. Un xifra molt baixa. I no és cap consol veure que l’Estat Espanyol hi destina encara menys: només el 0,2%. del seu pressupost. En conjunt a Catalunya surten, doncs, 39,22 euros per habitant i any. Molt lluny de la mitjana europea que és d’uns 150 €. I dins d’aquest apartat hi ha nombroses línies per repartir: patrimoni històric i artístic, llengua, teatre, música, llibre, etc. que no ens entretindrem tampoc a detallar. Ja es veu que si volem ser un país amb un índex cultural important, els recursos que s’hi destinen són escassos i ridículs. La raó, crec, es troba en què no hi ha una percepció ciutadana (els polítics que ho gestionen, de qualsevol àmbit ideològic són, ens agradi més o menys, un reflex directe de la societat de la qual formen part) que la inversió en cultura és també i, especialment, de caràcter social. Tenim la idea, al meu parer equivocada, que les polítiques socials són bàsicament i només sanitàries, d’habitatge, de subsidis, etc. En canvi, una bona formació intel•lectual és tant o més social perquè, a banda de garantir l’accés de tothom al coneixement, forma ciutadans amb criteri i, per tant, més capaços i autònoms. La cultura no és, doncs, només lleure . Però és que, a més a més, genera també oportunitats de negoci i casos o àmbits en les quals a priori pot semblar que els podem ajornar, com pot se, per exemple,r la restauració dels nostres monuments més emblemàtics o uns museus ben dotats, la veritat és que són la base per presentar-nos al món i el turisme de qualitat -que no bol pas dir car i elitista– que és el que necessitem, passa per mostrar en la seva millor imatge el nostre llegat patrimonial. És obvi que els recursos de què disposem avui van lligats totalment a les transferències econòmiques rebudes de l’Estat. Sabem que s’està treballant a marxes forçades en una hisenda catalana (vegeu un llibre recent que ho explica planerament, «I tot això com es paga? Cent claus per entendre la hisenda catalana» de Ferran Casas i Roger Tugas, editat per Ara), però el dia que l’aconseguim no podem seguir repartint els diners a la manera “hispànica”. En l’àmbit cultural, on tenim tenim uns actius per sobre de la mitjana europea- cal fer una mirada nord enllà i posar-nos-hi, si més no, al seu nivell. Article publicat per Antoni Daura al dirai "Regió 7" (24/05/2017)
  • 24/05/2017

    PRIMER DE MAIG

    Fidels a la seva cita anual, el moviment obrer celebra el primer de maig el Dia Internacional dels Treballadors. Nascut a partir d’un congrés socialista de l’any 1889 a París, en recordança i homenatge a uns treballadors anarquistes que realitzaren una vaga a Xicago l’ú de maig del 1886 i que foren fets presos i executats. D’aleshores ençà ha estat una jornada, avui festiva, que vol reivindicar permanentment el paper i els drets dels treballadors, és a dir, de la gent que ven la seva força física i/o les seves potencialitats intel•lectuals a canvi d’un sou. No cal dir que és una bona i legítima manera de mostrar periòdicament la realitat obrera, diferent avui dia de 100 anys enrere, i vetllar per evitar un retrocés en tot allò que s’ha aconseguit en quant a millora de les condicions de treball i de la seva remuneració. Dit això, penso que aquest ritual es cada vegada més previsible i la societat en general i els sindicats en particular, no es mouen gaire dels patrons clàssics, quan la veritat és que la nova realitat sòcio-econòmica mereixeria uns plantejaments diferents, al meu entendre. Avui dia la línia que separa l’empresari o patró del treballador no és prou clara. M’explico. Les grans corporacions empresarials multinacionals –paradigma del capitalisme- tenen al capdavant directius que són, al cap i a la fi, treballadors a compte d’altri, encara que siguin d’èlit. També ho són aquests esportistes milionaris idolatrats pels seus seguidors. A més, els socis capitalistes d’aquestes empreses són sovint entitats bancàries, on hi ha petits accionistes que també són treballadors o bé mouen diners procedents de dipòsits que són els estalvis propietat de la gent normal i corrent que, majoritàriament, també treballen en una o altra empresa. Per no dir que els petits i mitjans empresaris o autònoms no es poden classificar, de cap manera, com a patrons o capitalistes especulatius purs i durs. Més aviat al contrari, ja que pateixen com pocs una legislació que afavoreix descaradament les grans multinacionals, de manera que hom no treballa pas en igualtat de condicions. Per tot plegat, doncs, estem lluny d’aquell xoc entre unes famílies capitalistes que explotaven directament els seus treballadors amb sous baixos i jornades de treball inacabables. Això és un retrat, real, més propi del segle XIX i part del XX que té com a imatge típica, les grans naus industrials amb riuades humanes que hi deambulaven amb cara cansada i resignada. Almenys a casa nostra, ja que al tercer món encara es mantenen models similars que produeixen per al primer món i són els treballadors d’aquí els que consumim, sense gaires manies, uns productes manufacturats per gent que no gaudeix dels més elementals drets laborals i, massa sovint, amb mà d’obra infantil. O sigui que trobo a faltar més transversalitat internacional, més implicació sindical als consells d’administració de les grans empreses, una valoració més asimètrica de cada treballador (avui englobats en blocs professionals amb poc reconeixement del seu talent o la seva implicació a la feina), un sindicats massa subvencionats pel poder públic i poc representatius.... Per això quan veus espectacles com els protagonitzats per uns petits grups autoanomenats anticapitalistes pels carrers de Manresa em sembla que estem perdent el temps i creant una tensió innecessària i improductiva. El sistema s’ha de canviar, amb intel•ligència, des de dins i les accions han de tenir un sentit. Trinxant mobiliari urbà, buscant l’enfrontament directe amb la policia (el seus membres també són treballadors!), tirant pintura contra el comerç de proximitat, etc. no es guanya res i diu molt poc d’uns ideòlegs que utilitzen gent trinxeraire de mena per passar l’estona i sortir als mitjans de comunicació. Està comprovat que hi ha maneres tant o més efectives de protesta i lluita, com pot ser el cas de les diverses manifestacions dels darrers 11 de setembre, on no hi ha hagut mai enfrontaments ni s’ha trinxat mai res. I de referents de la lluita constant i ferma en tenim diversos sense cap necessitat que aquesta hagi de ser violenta i agressiva. Un d’ells, el recordat i malaguanyat Lluís Maria Xirinacs (1932-2007). Ara, deu anys després de la seva mort, ha sortit un llibre que fa una anàlisi completa de la seva figura que avui enyorem: «Xirinacs. El profetisme radical i no violent» de Lluís Busquets i Grabulosa, editat per Balasch . Aquests senyors tant exaltats farien bé de llegir-lo. Article publicat per Antoni Daura al diari "Regió 7" el dia 18/05/17
  • 24/05/2017

    LECTURES A LA PRIMAVERA

    Aquesta setmana escau Sant Jordi, Dia del Llibre, i és una bona oportunitat per acostar-nos de nou a la lectura. Es tracta d’un fenomen cultural i cívic excepcional i únic al món que queda vegada té més ressò i causa una gran admiració més enllà de les nostres fronteres. Acostar d’aquesta manera espontània, simbòlica i, d’alguna manera, ritual al llibre és un fenomen molt curiós. N’hem d’estar molt orgullosos com a poble, tot i que la resta de l’any no podem pas presumir de ser un país gaire lector. Ben segur que la força, projecció i continuïtat de la diada sorprendria aquells que la van idear 86 anys enrere, en el marc de la Cambra del Llibre de Barcelona. Un apunt històric: el dia del llibre va néixer, però, cinc anys abans, el 1926, si bé es celebrava aleshores el 7 d’octubre. Per tant la voluntat de portar el llibre al carrer ja té 91 anys de vida. Déu n’hi do! Sigui com sigui, arriba la primavera i a la majoria de llars catalanes hi entra un llibre i també, és clar, una rosa. Pot ser, doncs, un bon moment per reflexionar sobre l’interès que té la lectura a l’hora de disposar d’una ciutadania culta i ben formada. Es comenta força que caldria una política educativa àmplia, potent i transversal que aconsegueixi formar, des de l’escola, bons lectors. S’hi treballa, però tots els esforços institucionals semblen insuficients. I també hem sentit a dir sovint que moltes de les lectures obligades als programes no són precisament les més adequades per a que la nostra quitxalla agafi el gust per la lectura. És possible que sigui així ja que es prioritzen obres clàssiques de coneixement obligat, però que són de difícil comprensió per a una joventut que viu en una altra dimensió. No hem de carregar només la responsabilitat en els mestres, però ben segur que hi ha maneres novedoses, imaginatives i més ben adaptades als nous canals de comunicació per fer atractives les millors obres de la literatura universal. Això ho intenta, amb èxit, Laura Borràs, professora universitària i directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que des de fa temps promociona sense complexos i amb convicció els clàssics a partir del seu compte de twitter. Ara ha agrupat en un llibre 140 dels seus tuits on, amb 140 caràcters, fa un apunt dels autors de coneixement indispensable. Es titula «La literatura en un tuit» i l’edita Símbol. Molt recomanable per tenir a l’abast quan hom vol saber quins llibres són fonamentals a la història de la literatura de tots els temps. També, i en la línia de potenciar la lectura entre els nostres infants i amb la finalitat que coneguin les llibreries i comencin a fer la seva pròpia biblioteca personal, ja és a punt la segona edició de la campanya «Fas sis anys, tria un llibre» on el Departament de Cultura de la Generalitat, amb el suport del Gremi de Llibreters de Catalunya, regala un val a bescanviar pel títol que més els agradi. La tardor passada l’acció va tenir una bona acollida i cal esperar que es mantingui. El llibre abasta tota mena de gèneres i temàtiques, de manera que estic convençut que tothom pot i ha de trobar el seu llibre. Que passeu una bona diada de Sant Jordi! Article publicat per Antoni Daura al diari "Regió 7" el 18/04/17
  • 01/04/2017

    ARTICULISTES

    A Catalunya tenim la sort de disposar d’una nòmina de grans articulistes. Des del nostrat Josep M. Planes, als anys trenta del segle passat, fins avui han desfilat, i desfilen, per la premsa diària noms com Joan Barril, Josep M. Espinàs, Quim Monzó, Pilar Rahola, Francesc-Marc Álvaro, Rafel Nadal, Vicenç Villatoro, Manuel Cuyàs....No en vull fer pas la llista completa, tant sols apuntar-ne alguns de renom i llarga trajectòria que són alhora, a més de periodistes, excel•lents escriptors. Un d’ells és, sens dubte, en Carles Capdevila. Una recent novetat editorial d’Arcàdia, «La vida que aprenc», ofereix una autèntica joia per als qui ens agrada seguir plomes dignes, ben travades i sinceres. En efecte, som davant d’un llibre que no és el típic recull d’articles d’un professional que en té a la seva motxilla centenars o, potser, milers. No. Es tracta d’una acurada selecció, d’un petit tast d’aquells que ens poden retratar millor la polièdrica vida quotidiana, refets i reordenats en cinc grans blocs: “la mirada íntima”, “ser i fer”, “petites revolucions”, “en bona companyia” i “eduquem les criatures” (un dels àmbits on ha reeixit especialment com a bon analista i comunicador). Tot molt ben treballat, la qual cosa fa que hom tingui la sensació d’anar llegint, de manera fluïda, capítols d’un bon llibre assagístic, més que no pas un aplec de textos escrits i publicats individualment al llarg del temps. M’atreveixo a afirmar que llibres com aquest són , de fet, literatura amb totes les lletres. No sé si es pot considerar realment un gènere –això ho deixo per als entesos-però en cap cas no és una proposta menor o de segona fila. Vaig tenir l’oportunitat i el privilegi d’assistir, fa pocs dies, a una trobada de llibreters amb ell, on ens va presentar personalment la seva obra en petit comitè i en la dedicatòria que em va fer al meu exemplar l’autor hi va escriure: «Visca els llibres, els articles i la vida!». En poques paraules hi reflecteix perfectament el seu ideari. La premsa clàssica, com tothom veu, va de baixa. Els nous sistemes d’informació fan que la majoria de gent rebi l’actualitat a través dels mitjans audiovisuals i, sobretot, s’atansi a les xarxes virtuals on hi ha gran quantitat de diaris digitals que ofereixen al moment les notícies a mesura que es van generant. En qualsevol cas, i més enllà del fet descrit, ens convenen, per una banda, articles o reportatges d’investigació –lamentablement menys habituals del que caldria- i sobretot persones que sàpiguen observar una realitat quotidiana, la descriguin, endrecin o interpretin a la seva manera i aconsegueixin finalment, una bona peça literària que ens fa, si més no, pensar. I això és el que aconsegueix amb mestratge i naturalitat en Carles Capdevila. Ara que s’acosta Sant Jordi, si són lectors d’articles –suposo que és el cas si estant llegint el meu-, els recomano que vagin a una llibreria i l’adquireixin. Els asseguro que no en sortiran pas desenganyats. Antoni Daura i Jorba
  • 01/04/2017

    REVOLUCIONS

    Al llarg i ample de la història s’han anat succeint, indefectiblement, diversos canvis més o menys sobtats, ja sigui a nivell tecnològic, social o polític. És el que hem convingut a anomenar revolucions. Tot i que el diccionari recull en la seva primera accepció el seu significat mecànic, o sigui, el moviment de rotació d’un cos al voltant d’un eix, per tant no implicaria un canvi, sinó un retorn al principi, la veritat és que habitualment el terme s’associa a un escenari nou, al qual hom arriba de manera més o menys violenta o convulsa. Josep Fontana acaba de publicar un interessant assaig on repassa la història dels darrers cent anys, des la revolució russa fins als nostres dies. Es titula «El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914» (ed. Crítica) i vol aportar la seva raonada visió sobre per què s’han donat tants canvis, a vegades més aparents que no pas reals, en un període temporal relativament curt a nivell cronològic. És, doncs, una bona manera de prendre un punt de pausa en un món hiperventilat, com es diu ara, i amb un excés d’informació a tots els nivells a fi d’entendre una mica les claus que ens han portat on som avui. Mai com ara hem tingut tanta informació a l’instant del que passa a l’altra punta de món i això ens acaba afectant més de pressa del que sovint podem assimilar. Per altra banda, també es fan més evidents les grans diferències sòcio-culturals i econòmiques, que són també la llavor d’eterns conflictes mal resolts. A més a més, comença a quedar clar que la vella Europa, bressol i pòsit de la civilització occidental, està perdent a marxes forçades el seu paper rector. I va davallant de manera alarmant la seva influència, perduda en unes institucions comunitàries que volen i dolen, incapaces de fer un front comú davant de determinats reptes globals, a causa de la posició dominant que hi tenen els estats, no pas els pobles que la componen. Els canvis més importants ja no passen per les nostres latituds i tenim una societat poruga i panxacontenta que es limita a reclamar polítiques socials i alhora es blinda davant dels grans moviments migratoris. O, millor dit, li sembla que fent en aquest àmbit algunes accions simbòliques n’hi ha prou. Solidaritat teòrica tota, però sense fer grans sacrificis. I paral•lelament els partits d’extrema dreta van recollint cada vegada més vots. Per això és d’agrair poder disposar de llibres com el de Josep Fontana que, encara que no es comparteixi al cent per cent la seva ideologia, no se li pot negar un profund coneixement del món contemporani. Hi reflecteix l’existència del que anomena «reformisme de la por», en plena guerra freda, després de la Segona Guerra Mundial. Segons ell, aquell escenari va donar peu a l’estat del benestar ja que els dirigents del gran capital, porucs de perdre els seus actius, van donar joc facilitant una certa tranquil•litat social. L’esfondrament del bloc comunista va provocar, diu, la recuperació d’unes elits sense rostre que van recuperant poder i, doncs, un estancament econòmic per a les classes populars. Sigui com sigui anem assistint, això sí, a l’emergència de noves potències amb tics imperials, com la Xina i Rússia, mancades de democràcia real. Canviar aquest tipus de dinàmiques mundials és difícil, però cal creure que es pot fer. I en aquest sentit hi ha més possibilitats que comunitats petites, com la catalana, però obertes des de sempre al món, puguin assajar noves realitats sòcio-econòmiques. Inserits, com encara estem, en un vell estat corrupte i decadent, que es creu important perquè dominava fa tres segles el món, però que es llepa les ferides produïdes per haver perdut els seus territoris colonials, és garantia de fracàs. Si en sortim ho podem, almenys, intentar. I això sí que és revolucionari! Antoni Daura i Jorba
  • 13/01/2017

    VIURE DE RENDES

    VIURE DE RENDES Antoni Daura i Jorba Llibreter Tradicionalment qui vivia de rendes ho feia perquè havia acumulat amb anys de treball (o bé per herència familiar) un determinat patrimoni, que li generava uns recursos econòmics (lloguers immobiliaris, dividends empresarials, etc.) regulars que, especialment en persones més aviat grans, no necessitaven tenir una feina convencional. Compte! No em refereixo pas a persones arribistes amb negocis irregulars, sinó a aquells que havien tingut l’encert o la fortuna d’haver pogut gestionar bé els seus actius. Ara, en canvi, hi ha poca gent que es pugui moure bé en aquest àmbit, ja que l’extrema fragilitat i volubilitat de l’economia ha fet baixar en picat el valor i la rendibilitat d’aquest tipus de patrimoni i tot és molt més fràgil, a mercè de vaivens constants. Avui quan es parla de rendes més aviat es pensa en la necessitat d’establir-ne una de caràcter social i universal, atès el gran nombre de persones que es troben a l’atur. Un atur que cada vegada es fa més estructural a causa, entre d’altres, de la creixent mecanització i robotització de la força de treball. L’assagista i pensador Yuval Noah, ho planteja sens embuts al llibre «Homo Deus, una breu història del demà» (Eds. 62) i enumera fins i tot les feines que tenen més perill de quedar fora de joc a mig i llar termini. Fins i tot algunes de tècniques i molt especialitzades, com la mèdica, pot quedar superada per la ràpida diagnosi d’una màquina. Per tant, la idea que les feines de més valor afegit són més segures pot quedar en entredit. Passi el que passi, sí que sembla que la societat s’ha de plantejar tard o d’hora, com es repartiran les feines i quin horari farem; probablement més reduït. Segur que determinats llocs de treball creatius no desapareixeran mai ni seran robotitzables. Es tracta més aviat de generar suficient productivitat en conjunt i que els guanys empresarials no tinguin fugues fiscals, com passa ara, especialment en les grans corporacions multinacionals àvides de trobar un paradís on tributar el mínim o de manera simbòlica. Si les noves fàbriques mecanitzades poden incrementar l’eficiència i és tota la societat qui, organitzadament i de manera transparent i eficaç, en surt beneficiada, la cosa no pinta malament. Si passa com ara, en què només es demanen rendes per a gent ociosa i amb poca iniciativa, tindrem un problema seriós. No es tracta, doncs, de fomentar masses ignorants que visquin només dels subsidis, de manera clientelar, del “pare Estat”. Cal, més aviat, aprofitar el nou escenari per fomentar la formació, el coneixement humanista i aixecar el nivell intel•lectual de tothom. Si ho aconseguim anirem en la bona direcció. Ara per ara, m’angunieja una mica que aquest debat no aparegui de manera seriosa i els populistes esquerranosos de torn reclamin bàsicament diners per als aturats sense fer una anàlisi seriosa de la realitat. I aquesta demostra que a dia d’avui la renda bàsica universal no ens la podem pagar, especialment si ha de sortir de les contribucions de les petites i mitjanes empreses, els treballadors i els autònoms. Pensem-hi sense demagògia, si us plau!
  • 07/12/2016

    ECONOMIA A INTERNET

    ECONOMIA A INTERNET Antoni Daura i Jorba Llibreter Als darrers anys la irrupció de les noves tecnologies i, sobretot, la generalització d’Internet i de la comunicació virtual per tot arreu ens ha conduït cap a noves formes comercials. Cal considerar que qualsevol millora en la connectivitat i la possibilitat d’ampliar l’oferta és interessant per a qualsevol empresa. És per això que la majoria d’establiments dedicats als serveis a poc a poc han anat introduint de manera natural les seves propostes a les xarxes virtuals. Naturalment, aquestes noves possibilitats logístiques han estat aprofitades per empreses de nova creació que hi han entrat amb força i amb un plantejament clarament oligopolístic en ser els primers, creant realitats i necessitats a la seva mida i ajudats també per un finançament important que han trobat en àmbits inversors diversos que han apostat per fer negoci en un espai innovador i amb grans possibilitats de creixement. Tot plegat ha remogut el sector comercial minorista en gran mesura. El petit comerç urbà ha hagut d’actuar amb imaginació i adaptar-se als nous models de consum. Això sí, per evitar la seva desaparició, s’ha vist obligat a apostar clarament per allò que el defineix millor i que el permet sobreviure: l’especialització, la proximitat i la prescripció professional. El professor Joaquim Deulofeu ens ho explica i dóna bons consells al seu llibre «Emprendiendo la excelencia en el retail» (ed. Piràmide), tot i que reconeix que es fa extremadament difícil predir les tendències de futur a mig o llarg termini. Avui com a molt ho podem fer un o dos anys endavant. El llibre aprofundeix en el fet que l’adaptació és indispensable i que s’hi hom entra al món del comerç electrònic cal fer-ho bé; que no es tracta només d’un aparador, sinó que cal donar un bon servei logístic. Però on realment aquest nou model comercial ha començat a trencar pràctiques i, sobretot, fer mal a determinats col•lectius és en el que s’ha convingut a anomenat “economia col•laborativa”. Efectivament, companyies multinacionals com Uber o Airbnb han proposat unes ofertes teòricament atractives: compartir un vehicle o un allotjament. Tot a bon preu ja que els seus propietaris en treuen un rendiment extra i els clients unes millors tarifes que les del mercat. Sobre el paper tot molt bonic i col•laboratiu, a mig camí entre un nou model de negoci i un moviment social espontani gràcies a la tecnologia comunicativa. Però, com ja s’han encarregat alguns autors, tot plegat respon a una estratègia purament capitalista ideada per uns pocs en benefici propi saltant-se totes les normatives comercials i fiscals –a les quals la resta d’empreses hi estan sotmeses- de cada país. Tom Slee, al seu llibre «Lo tuyo es mío. Contra la economia colaborativa» (ed. Taurus) ens destapa, amb dades, qui hi ha darrere d’aquests projectes amb pell de xai que no contribueixen en res a les arques públiques i, a més, porten a la misèria a bons professionals d’aquests sectors. Val la pena saber-ho per no caure-hi de quatre potes.

cercar...

Últimes entrades

  • El que està passant en aquests moments a casa nostra s’està convertint a marxes forçades en cas paradigmàtic de viure en un miratge o una ficció democ...
  • BOTIGUES TANCADES

    02/02/2018
    És un fet evident que, passejant per carrers cèntrics de la nostra ciutat, hom observa que hi ha força locals en desús, tancats. Llocs on hi havia hag...

Utilitzem galetes pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web i millorar els nostres serveis. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la política de privacitat

Cerrar mensaje política de cookies